Em desperto, però on sóc? No tan sols ho penso, sinó que em faig lapregunta a mi mateix: «On sóc?». Com si no ho sabés: sóc aquí. A la meva vida. Un aspecte del món que és la meva existència. No éspas que recordi especialment haver aprovat aquesta situació, aquestacondició, aquest estat de les coses en el qual participo. Podria haver-hi una dona dormint al meu costat. Molt sovint, estic sol. Només jo i l’autopista que hi ha just al costa tdel meu apartament i,a la tauleta,un got (encara amb cinc mil·límetres de whisky) i l’empipadora llumpolsegosa del matí. A vegades plou. Si ho fa, em quedaré al llit. I siencara hi ha whisky al got, me’l beuré.
[...]
Potser faig el mandra, demanera lenta i agradable. Amb això en tinc prou per assegurar-meque sóc jo i no pas una part d’alguna altra cosa. Però amb tot recor-daré la sensació del somni. Tant és així que juraria que puc arribar atocar-lo, i llavors el conjunt d’aquesta
cosa
que m’inclou respon ambun moviment. Si aguso l’orella, puc sentir la lenta i cautelosa se-qüència de l’acció mentre es desenvolupa, com gotetes d’un complex puzle d’aigua que cauen, a poc a poc, una rere l’altra. Escoltoatentament. Aleshores és quan sento algú que plora en silenci, gai-rebé de manera imperceptible. Un sanglot d’algú en la foscor. Algúplora per mi.
Haruki Murakami.
Balla, balla, balla.
Haruki Murakami
Balla,balla,balla
